Les ortigues

Definició Principis actius Propietats Usos i formes d’aplicació Receptes Bibliografia



  Definició

Les ortigues són plantes herbàcies, tingudes com a males herbes, recobertes en totes les seves parts de pèls urticants que produeixen inflamació i coïssor. Són plantes ruderals, és a dir prefereixen els sòls rics en nitrogen, ferro i restes de matèria orgànica en indrets no molts secs. Solen ser molt comunes en talussos, barrancs, runes, marges de boscos, terrenys adobats, sense cultiu...

La paraula urticària prové del nom en llatí del gènere Urtica. Pertany a la família de les urticàcies, amb dues espècies particularment comunes: Urtica dioica i Urtica urens, de característiques i propietats similars.

🌼 L’ortiga grossa (Urtica dioica) és una planta vivaç, tija recte i quadrangular fins a 1,5 metres, que a la primavera apareixen diminutes flors grogues en el mascle i verdes en la femella, sense pètals i, les flors masculines i femenines es troben en diferents peus. Les fulles, dentades, es troben plenes de pèls irritants, quan es frega o es toquen aquests fins pèls, penetren i injecten una gota de líquid urticant.

🌼 L’ortiga petita (Urtica urens) més petita, monoica, es a dir, amb flors masculines i femenines en la mateixa planta o peu.

Popularment es diferencien de l’anomenada ortiga morta o blanca (Lamium album) que pertany a una altra família: Lamiàcies o Labiades, per la presència de flors vistoses, al tenir el port erecte i les fulles semblants i no són irritants. Les flors són de color blanc, més grosses i com en pisos. També presenta propietats medicinals.

Els brots joves de l’ortiga es recollien a la primavera, les fulles i flors a l’estiu i l’arrel a la tardor, encara que la planta es pot recollir tot l’any.




  Principis actius

Molt rica en proteïnes, clorofil•la, antioxidants, ferro, magnesi, calci, vitamines C, A, B2, K, PP, E, carotenoides, tanins i polifenols. Es millor que l’espinac al tenir ferro i no àcid oxàlic.

La toxina urticant conté histamina, serotonina, acetilcolina, àcid fòrmic, àcid acètic, àcid salicílic, àcid succínic i gluconina.




  Propietats medicinals

SISTEMA VASCULAR: Té propietats circulatòries, sobretot venotòniques. Depurativa i diürètica, actua com a excretora de l’àcid úric, en tractaments per l’arteriosclerosi, la hipertensió, l’artritis, el reumatisme i la gota.

SISTEMA DIGESTIU: Facilita la digestió perquè estimula les secrecions gàstriques, el pàncrees i la bilis. És antianèmica i enfortidora pel seu contingut en vitamines i minerals (especialment és una planta portadora de ferro), ideal per a diabètics, gent gran i embarassades. És antidiarreica i antiinflamatòria dels intestins. Té acció depurativa (afavoreix l’eliminació de clorurs i d’urea) i desintoxicant (contraresta les al•lèrgies alimentàries). També té propietats hipocolesterolemiants, ja que conté uns sucres que disminueixen l’assimilació del colesterol.

HEMATOLOGIA: És un gran hemostàtic, tant per ferides externes com en casos de hemorràgies uterines, menstruacions massa abundants o hemorroides.

ALTRES VIRTUTS: Estimula l’activitat de les glàndules endocrines, augmenta la producció de serotonina (activa les endorfines)i la producció de glòbuls vermells.




  Usos i formes d’aplicació

Ús intern:
  • En infusió, decocció, suc de la planta fresca, xarop, tintura, extracte fluid, triturada (molt fina i seca).
  • Infusió depurativa i antianèmica: 30 g de fulles d’ortiga per 1 litre d’aigua, Abocar l’aigua bullent sobre les fulles, deixar reposar 5 minuts, colar i beure 2 tasses al dia diluït amb aigua o un altre líquid.
  • Maceració: un grapat de planta fresca en un litre d’aigua i deixar reposar 12 hores. Filtrar i prendre. Té propietats depuratives i antianèmiques.
  • Decocció antireumàtica: bullir 50 g d’arrel i planta seca en 1 litre d’aigua uns 10 minuts, prendre 4 o 5 tasses per dia.
  • Suc: triturar la planta fresca, fins fer una pasta, es posa dins una roba forta i s’exprimeix per torsió o bé liquada. Prendre uns 10 g de la planta diluïda en 100 ml d’aigua o de suc 3 vegades al dia (artritis).
  • Xarop: afegir al suc de la planta fresca el mateix pes de sucre, dissoldre i bullir a foc lent fins que agafi la consistència de xarop. Prendre una culleradeta 4-5 vegades al dia.
  • PRECAUCIONS: Com remei diürètic, l’han d’evitar les persones hipertenses, amb cardiopatia o in suficiència renal. La ingesta de grans quantitats d’ortiga pot produir irritació a l’estómac.
Ús extern:
  • La decocció de l’arrel és un bon remei preventiu contra la caiguda del cabell, per evitar la caspa i per suavitzar el cabell.
  • La decocció de les fulles és un bon estimulant de la circulació i de la pell. Es recomana per prendre banys remineralitzants i amb efecte desodorant (degut a la clorofil•la).
  • La infusió de les fulles s’utilitza també com a tònic capil•lar (es pot afegir romaní).
  • La maceració en aigua (10 g de pols d’ortiga en 90 ml d’aigua, deixar reposar 24 h i filtrar) com a tònic per les pells amb acne, dermatosi, i per tonificar el cuir cabellut.
  • La tintura de l’ortiga s’ aplica en compreses per la neuràlgia, la tendinitis i la ciàtica.
Ús alimentari
  • Recol•lecció i precaucions
    S’agafen les summitats tendres des del final de l’hivern fins a la primavera, preferentment abans de la floració. Es poden assecar per conservar i consumir-les en pols al llarg de l’any. És important verificar la qualitat de l’entorn on es fa la recol•lecció i evitar la pol•lució de les vores de les carreteres, la proximitat dels cultius tractats amb herbicides, adobs químics i pesticides, de rius o rierols contaminats, etc.
Ús alimentari: Crues Ús alimentari: Cuites Ús en horticultura
  • Purí d’ortiga
  • Aigua d’ortiga: Macerar l’ortiga en aigua durant una nit i l’endemà regar amb aquesta aigua.
Virtuts tintòries
  • Les arrels de l’ortiga s’han fet servir per tenyir els teixits de groc palla i de marró o marró verdós si s’afegeix sulfat de ferro o de coure.
  • En la festivitat de la Pasqua, antigament, es tenyien també de groc els ous.



  Receptes


Més receptes amb plantatge presentades i recollides a la jornada:

  • Brou depuratiu (Gemma Sendra, Girona):
  • Per aportar calci als ossos (Montse Roca, Figueres): clova d’ou triturada amb ortiga seca, a parts iguals, mitja culleradeta una vegada al dia.
  • Com la recepta anterior, però afegint-li una altra part de cua de cavall i malva (Isabel Llinars, Cassà de la Selva).
  • Per afavorir la circulació de la sang. (Joan Puig, de Cassà de la Selva): fustigar-se amb ortigues fresques.
  • Per enfortir les cries desnerides de gall d’indi (Carmen Pesqueras, Segovia): donar-los-hi una barreja d’ou dur, ortiga fresca trossejada i sègol.
  • Per alleujar la coïssor de les ortigues (Joan Puig, Cassà de la Selva): posar orina a la part afectada.
  • Amb la mateixa finalitat, posar una pasta feta amb plantatge fresc (Isabel Llinars, Cassà de la Selva).
  • Canalons d’espinacs i d’ortigues tot trinxat i barrejats (Carme Martí, Banyoles)



  Bibliografia

  • ANGLADE, C.; LALIÈRE, G; LERAY, C. Plantes comestibles: Cueillete et recettes des 4 saisons. Ed. Debaisieux, 2012.
  • ARA ROLDÁN, A. Las 40 plantas medicinales más populares en España. EDAF, 1994
  • ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE MÉDICOS NATURISTAS COLEGIO OFICIAL DE FARMACEÚTICOS DE VIZCAYA. Fitoterapia. Vademecum de prescripción. Publicaciones y Documentacion CITA, 1994.
  • BERDONCES, J.L. Gran Enciclopedia de las Plantas Medicinales. Ed. Tikal, 1999.
  • BOSCH, C.; BOTA, C. Guia del recol•lector. Viena Ed., 2014.
  • DURAN N.; MORGUÍ, M.; SALLES, M. Viure de la natura. Ed Kapel S.A., 1987.
  • FONT QUER, P. Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. Ed. Labor, 2001.
  • GONZÁLEZ, T.; BLANCO, P.; DÍAZ, L. La botica de la abuela: Plantas para la salud. Ed. Integral, 2004.
  • GREM, J. Plantas medicinales, bayas, verduras silvestres. Ed. Blume, 1998.
  • MESSEGUE, M. Mi herbario de salud. Ed. Plaza & Janés, S.A., 1991.
  • MOLINA, R. Los secretos mágicos de las plantas medicinales. Ed. Rubén Molina, 1996.
  • MOUTSIE; DUCERF, G. Récolter les jeunes pousses des plantes sauvages comestibles. Éditions de Terran, 2013.
  • POLETTI, A. Plantas y flores medicinales. Ed. Instituto Parramón, 1995.
  • THÉVENIN, T. Les plantes sauvages. Ed Lucien Souny, 2012.
  • YARZA, O. Diccionario de plantas medicinales. Distribuciones Mateos, 1995.

Marisa Benavente i Pilar Herrera
Trobades d’Etnobotànica, Grup local de Flora Catalana Pla de l’Estany, del 2017

Més informació sobre l'ortiga 👈.

a
Etiquetat com: , ,