Un home de la terra, senzill i profund


En Narcís Artau ens va deixar l’octubre passat, però la seva essència perdura

En Narcí Artau , durant la Trobada d'Hivern de l'1 de febrer de 2014.
En un moment del dia en que el col·lectiu de Remeiers i Remeieres vam celebrar la jornada d’estiu a Llagostera, el 8 de juny de 2014, l’atzar va fer que l’Artau i jo seguéssim de cantó; ell a la seva cadira de rodes, jo atenta a l’exposició que es feia en aquell moment, però sentint l’energia d’un home amb una intensa trajectòria vital.
Si aleshores hagués tingut consciència de qui era aquella persona, de tot el bagatge que portava a dins, de tota la saviesa que acumulava...
No ha estat fins després de la seva mort, el 5 d’octubre de 2014, que, investigant sobre la seva figura, he sabut de qui es tractava, qui era aquell homenet menut a qui la vida havia posat tants entrebancs que van ser alhora, els causants de tanta saviesa.
Les persones que van tenir la fortuna de conèixer en Narcís Artau el defineixen com a voluntariós, rebel, entremaliat, amic dels seus amics, amant de la Natura i de la solitud. Fent la vista enrere en la seva biografia s’entén perfectament el per què d’aquests atributs.
Una vida de treball i de lluita
En Narcís Artau i Valls va néixer a Cassà de Selva, fill de pagesos que alternaven el cultiu de terres amb una petita botiga de queviures. De ben petit, amb cinc anyets, en Narcís ja ajudava en les feines de pagès, tot i la malformació de la part dreta del cos, amb la qual va néixer.
Als 14 anys va començar a treballar a la indústria del suro fent llargues jornades laborals.
Les injustícies que va haver de veure i patir, tant a dins de casa com fora, van fer de l’Artau una persona implicada i combativa, així que al llarg de la seva vida es va enrolar en diferents projectes polítics, socials i culturals, i va ocupar diferents càrrecs de representació: des de president de la Colla Excursionista de Cassà, fins a dirigent del PSUC i de CCOO, sense oblidar el seu pas per les tropes republicanes durant la guerra civil.
Narcís Artau va ser guardonat, el 2006, amb la medalla Francesc Macià al treball i va rebre el premi Josep Dalmàs, atorgat per la secció local de Cassà d'ERC, l'11 de setembre del 2011, en reconeixement de la seva lluita incansable per la democràcia, pels drets dels treballadors i treballadores i de la tasca que va desenvolupar a la vila.
El fascinant viatge cap al nostre propi interior
Al llarg de la seva trajectòria vital, l’Artau va fer una evolució personal que el va portar cap a l’essència de l’ésser, cap al coneixement propi i cap a una existència austera i en connexió amb la Natura.
Vegetarià i naturista, va anar descobrint noves dimensions de si mateix de la mà de reconeguts  metges, com ara el doctor Manuel Lezaeta, o els metges naturistes doctor Capo i doctor Bellsolà, de Barcelona, als quals els va unir una bona amistat.
Conversava amb els seus amics metges, llegia, estudiava, participava en jornades sobre medicina naturista... fins i tot va assistir al I Simposi Internacional de Teràpia Gestalt, que es va celebrar a Barcelona a finals de l’any 1983. Així, l’Artau es va anar formant i, a part de resoldre els seus desequilibris (migranya, nervis, reuma...) amb els anys esdevingué ell mateix un profund coneixedor de la medicina naturista i de les tècniques de massatge corporal.
La filosofia natural de la vida
Una de les seves principals inquietuds al llarg de tota la seva vida va ser la de conèixer i dominar el seu cos i la seva ment i, alhora, col·laborar en la seva transformació personal i social del món que l’envoltava.
Una de les seves màximes era la que ell anomenava la filosofia natural de la vida: “cal que pensem més en el cos per enfortir la nostra ment i la nostra voluntat. Saber pensar, saber respirar i saber menjar, ja tens tota la riquesa humana”.
L’Artau, incansablement, va llegir, va estudiar, va practicar i també va ajudar a molta gent que s’acostava a ell per demanar-li ajuda.
Com a bon naturista, l’Artau va ser un amant de la plantes remeieres, les quals cultivava al jardí de casa seva i utilitzava assíduament.  Com a profund coneixedor de les virtuts de les plantes medicinals, des del col·lectiu de Remeiers i Remeieres vam tenir la sort de comptar amb la seva presència i la seva saviesa durant les dues  jornades d’intercanvi que vam celebrar al mes de febrer i al mes de juny de 2014. Durant aquest darrer acte, celebrat a Llagostera,  des del col·lectiu vam voler retre-li un sincer homenatge.
En Narcís Artau va morir pocs mesos després, i des d’aquí volem dedicar-li un sentit reconeixement a través d’aquest petit escrit de record a la figura d’un home de la terra, senzill i profund.
Sempre estaràs amb nosaltres  
Pilar Martínez
Membre del Col·lectiu de Remeiers i Remeieres



Text d’en Joan Puig, membre del Col·lectiu de Remeiers i Remeieres i  amic d’en Narcís Artau

En Narcís era una persona que m’arribava al cor, per la seva forma de parlar, el seu to de veu, la seva intel·ligència... en Narcís, era encisador,  m’entrava al cor.
Vaig tenir la sort de conèixer l’Artau a principi dels anys 90 quan em vaig introduir al món de les herbes remeieres. Va ser ell que es va interessar en la meva feina. Aleshores  jo preparava olis essencials i ell va voler veure com ho feia.
El record més viu que tinc de la meva amistat amb l’Artau són els dinars que fèiem cada quinze dies al pati de casa meu, a Cassà, envoltats d’arbres i plantes. Allà ens reuníem en Diego, el seu cuidador, en Josep el flequer, i un veí que també es diu Narcís. I cada dia que ens trobàvem parlàvem i discutíem llargament sobre temes diversos;  sempre trobàvem un motiu de conversa, gairebé sempre relacionat amb la salut i amb els nostres hàbits, però el ventall era tan ampli com la vida mateixa.
En Josep el flequer fumava molt i quan s’encenia la cigarreta ja saltava l’Artau:
-Ets ben boig, que no veus que t’estàs matant poc a poc...
En Josep reia i deia:
- Ja està bé, no tinc pressa...
I sempre explicava anècdotes, com la de la pulmonia que, segons deia, se la va curar amb aigua freda, i quan tenia refredats, diu que sortia a caminar descalç sobre l’herba humida.
També hi havia anècdotes que mostren la seva rebel·lia. En temps de Franco ell vivia davant del quarter general i com que era un revolucionari ell tenia la senyera al balcó; els guàrdia civils li havien exigit que la treies, però ell no feina ni cas.
Era un gran admirador del pensador i filòsof Raimon Panikkar i tenia moltes ganes d’anar a visitar-lo a Tavertet.  Però en Panikkar va morir i ja no hi va estar a temps.
Pel que fa a la seva relació amb les herbes remeieres, l’Artau es va interessar per aquelles que li anaven bé a ell, aquelles que havia experimentat que li anaven bé per guarir-se ell mateix.
Recordo a l’Artau amb una gran estimació i respecte, com una persona molt intel·ligent, i un gran pensador. Sempre escoltava a tothom, tothom el coneixia, tothom l’estimava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada